A aquestes altures del curs, on ja no trobem la pressió d’alçar-se de bon mati per tal d’anar a les classes, però per contra, duem al cap l’entrega dels últims treballs, memòries o el gran pes dels examens, calia fer una darrera entrada al bloc per fer una especie de síntesis del que aquest curs, xicotet curs per dir-ho millor, ha significat per la meua persona.
Es ben cert que el fet de la no-obligació de realització d’un examen va ser la millor noticia que ens podien donar només van començar el curs. Com bé ens vas dir, erem poqueta gent i si això continuava així l’avaluació seria com esperavem.
Jo esperava cada dia de classe que la quantitat de gent no augmentara pel possible temor a examen. Tot i així, l’avaluació impostada des d’un principi va ser la finalment marcada.
Per què comence amb aquesta introducción sobre l’avaluació?
Doncs perquè considere molt important deixar ben calr que una bona avaluació no va lligada al control o a l’examen propiamente dit. Pense, des d’un punt de vista objectiu com a alumna, que per tal de endinsar-nos en allò que es tractava de fer, és a dir, la literatura, és molt més productiu i necessari per nosaltres llegir literatura de tot tipus, veure obres de teatre, escriure literatura de tot tipus amb la ferramenta del bloc, o fins i tot, veure films, que fer un exàmen.
Pense que és molt interessant abordar una matèria des del planol 100% pràctic. Fent servir tot allò que sabem per expressar-nos i al mateix temps continuar aprenent.
Pense que les obres de teatre desperten una curisositat per aquest art que si per nosaltres assoles havera de haver eixit, s’havera retrassat prou de temps. D’aquesta forma s’ha introduit el teatre com una forma més de plaer i de gaudir de la literatura que encara no feiem servir molt.
La lectura i les pel·licúles serviran per comprendre molt més el llenguatge dels diferents autors depenent del tema a tractar.
Aquest coneixement, juntamente amb tot allò tractat durant el quadrimestre amb la metodologia que fa servir el Mestre, pense que és sumamente important per tal de concebre uns coneixements claus, d’una forma significativa que, potser, amb altra metodologia, no haveren assolit.
miércoles, 21 de enero de 2009
sábado, 17 de enero de 2009
"Fet d'armes"
Pere Calders, conta mitjaçant la narrtiva curta diferents històries. La història que he volgut destacar ha sigut “Fet d’armes”.
Aquesta petita narració conta la història d’un militar que s’ha quedat a soles -sense armes, sol i desamparat-.
Asegut a la voreta d’un cami, aplega un extrager en paracaiguda. Aquest li pregunta al militar per on s’aplegaba al ajuntament del poble i el militar com s’havia adonat de que portava un uniforme passat de moda li va dir que era del bàndol enemic.
El paracaigudista havia vist l’unifrome a una enciclopedia i pensava que aixi no li descubririen. Aquest li diu al militar que es barallen per a ver qui guanyava però el militar li diu que no perque no estan al camp de batalla.
Aleshores anaren cap al camp de batalla però no podien entrar.
Tras pensar que podien fer, al militar se li va ocòrrer que podien jugar-se’l al joc de la ratlleta.
Si guanyava l’extranger, aquest es quedava amb l’uniforme del militar i si guanyava el militar les armes pasarien al seu bàndol.
Al final el militar va guanyar i arrivà al campament amb les armes. El general li digue que volia per recompensa i el militar li contestà la bicicleta.
Deixant la historia de costat i buscan la finalitat d’aquesta narració, pense que l’autor el que pretén éss fer-nos vore la guerra com una cosa estúpida que no ens porta a ningun lloc i per tant es podria solucionar amb la cosa més sencilla per exemple jugantal joc de la ratlleta.
Aquesta petita narració conta la història d’un militar que s’ha quedat a soles -sense armes, sol i desamparat-.
Asegut a la voreta d’un cami, aplega un extrager en paracaiguda. Aquest li pregunta al militar per on s’aplegaba al ajuntament del poble i el militar com s’havia adonat de que portava un uniforme passat de moda li va dir que era del bàndol enemic.
El paracaigudista havia vist l’unifrome a una enciclopedia i pensava que aixi no li descubririen. Aquest li diu al militar que es barallen per a ver qui guanyava però el militar li diu que no perque no estan al camp de batalla.
Aleshores anaren cap al camp de batalla però no podien entrar.
Tras pensar que podien fer, al militar se li va ocòrrer que podien jugar-se’l al joc de la ratlleta.
Si guanyava l’extranger, aquest es quedava amb l’uniforme del militar i si guanyava el militar les armes pasarien al seu bàndol.
Al final el militar va guanyar i arrivà al campament amb les armes. El general li digue que volia per recompensa i el militar li contestà la bicicleta.
Deixant la historia de costat i buscan la finalitat d’aquesta narració, pense que l’autor el que pretén éss fer-nos vore la guerra com una cosa estúpida que no ens porta a ningun lloc i per tant es podria solucionar amb la cosa més sencilla per exemple jugantal joc de la ratlleta.
"El noi del pijama de ratlles"
Aquest llibre me'l vaig llegir perquè m'ho havia recomenat molta gent i com vaig trobar la edició en Català doncs vaig decidir llegirlo.
John Boyne, l’autor del llibre, és un escriptor bastant jove dins del mon literari doncs sols havia escrit cuatre novel•les abans d’aquesta. Però aquest llibre és el que li a fet botar a la fama ja que a sigut traduït a molts idiomes i a tingut molt de éxit en tot el mon.
La novel•la està ambientada durant la Guerra Mundial i relata la història d'un xiquet que s’anomena Bruno, que te com a pare un comandant nazi.
Aquest per motius de treball fa traslladar a la seua familia des de Berlin fins a una casa de Auchviz.
La casa està situada al costat d’un camp de concetració, on Bruno es fà amic d’un xiquet, que està a l’altre costat de la reixa, Shamuel “el noi del pitjama de ratlles” com li crida Bruno.
Bruno com a xiquet que és no s’adona del que pasa al mon dels adults (Guerra Mundial),però com observa coses extranyes entre els adults prefereix no contar res sobre el seu amic.
Durant la novel•la passen coses apassionants, ons s’observa la vida des del punt de vista del bàndol alemà però contat pel xiquet Bruno que no s’adona de la realitat.
No descobriré el final perque sino no te gràcia, però cal dir que aquest es tan curt que et quedes amb ganes de més. Si el llitges ja voràs com necessitaràs llegir-te l’últim capitol altra vegada ja que el conta molt breument.
La novel•la m’agradat bastant encara que l’autor es prodia esmerar un poquet més a l’últim capitol ja que durant tot el llibre descriu tot molt bé però el final el conta en dos fulletes de res.
Ara sols em queda veure la pel•lícula.... encara que segur que no es pareix en res...perque casi mai es cumpleix el refrany “ Val més una imatge que mil paraules”
John Boyne, l’autor del llibre, és un escriptor bastant jove dins del mon literari doncs sols havia escrit cuatre novel•les abans d’aquesta. Però aquest llibre és el que li a fet botar a la fama ja que a sigut traduït a molts idiomes i a tingut molt de éxit en tot el mon.
La novel•la està ambientada durant la Guerra Mundial i relata la història d'un xiquet que s’anomena Bruno, que te com a pare un comandant nazi.
Aquest per motius de treball fa traslladar a la seua familia des de Berlin fins a una casa de Auchviz.
La casa està situada al costat d’un camp de concetració, on Bruno es fà amic d’un xiquet, que està a l’altre costat de la reixa, Shamuel “el noi del pitjama de ratlles” com li crida Bruno.
Bruno com a xiquet que és no s’adona del que pasa al mon dels adults (Guerra Mundial),però com observa coses extranyes entre els adults prefereix no contar res sobre el seu amic.
Durant la novel•la passen coses apassionants, ons s’observa la vida des del punt de vista del bàndol alemà però contat pel xiquet Bruno que no s’adona de la realitat.
No descobriré el final perque sino no te gràcia, però cal dir que aquest es tan curt que et quedes amb ganes de més. Si el llitges ja voràs com necessitaràs llegir-te l’últim capitol altra vegada ja que el conta molt breument.
La novel•la m’agradat bastant encara que l’autor es prodia esmerar un poquet més a l’últim capitol ja que durant tot el llibre descriu tot molt bé però el final el conta en dos fulletes de res.
Ara sols em queda veure la pel•lícula.... encara que segur que no es pareix en res...perque casi mai es cumpleix el refrany “ Val més una imatge que mil paraules”
viernes, 16 de enero de 2009
I ara que?
I ara qué?
Ja s’acaba la carrera…. Aquestos tres anys a la universitat se m’han passat volant, com pasen les palomes quan estic anant a la universitat. Encara recorde com si fora ahir quant estava a selectiu esperant a entrar a l’últim examen. Encara no sabia si anava a poder entrar a la carrera que jo volia, i mira’m estic açì escrivint un comentari per a una de les últimes asignaturas que em queda per a poder acabar la carrera.
Abans de concloure la carrera comença un periode, la realització de pràctiques, que tot el mon diu és molt important i que va ser el més bonic de la carrera.
Però….. I després de la carrera qué? Qué vaig a fer?
Les possibilitats que tinc al meu abast són dues; seguir estudiant u opositar per a mestra.
Com pense que amb 20 any soc encara jove, i com abans d’entrar a la carrera em vaig quedar amb ganes de fer la llicenciatura de educació física (ara grau amb el Tractat de Bolònia), doncs per qué no seguir estudiant?
Tras reflexionar-ho durant aquestos anys he decidit començar a estudiar l’altra carrera i després ja tindre temps per a opositar, ja que si oposite i escomençe a treballar se que no començaria la carrera que vull fer des d’un principi.
Bo…. i vosaltres que fareu después de concloure la carrera? Açí vos deixe aquesta pregunta per als que vos apetisca reflexionar i pensar sobre el vostre futur.
Ja s’acaba la carrera…. Aquestos tres anys a la universitat se m’han passat volant, com pasen les palomes quan estic anant a la universitat. Encara recorde com si fora ahir quant estava a selectiu esperant a entrar a l’últim examen. Encara no sabia si anava a poder entrar a la carrera que jo volia, i mira’m estic açì escrivint un comentari per a una de les últimes asignaturas que em queda per a poder acabar la carrera.
Abans de concloure la carrera comença un periode, la realització de pràctiques, que tot el mon diu és molt important i que va ser el més bonic de la carrera.
Però….. I després de la carrera qué? Qué vaig a fer?
Les possibilitats que tinc al meu abast són dues; seguir estudiant u opositar per a mestra.
Com pense que amb 20 any soc encara jove, i com abans d’entrar a la carrera em vaig quedar amb ganes de fer la llicenciatura de educació física (ara grau amb el Tractat de Bolònia), doncs per qué no seguir estudiant?
Tras reflexionar-ho durant aquestos anys he decidit començar a estudiar l’altra carrera i després ja tindre temps per a opositar, ja que si oposite i escomençe a treballar se que no començaria la carrera que vull fer des d’un principi.
Bo…. i vosaltres que fareu después de concloure la carrera? Açí vos deixe aquesta pregunta per als que vos apetisca reflexionar i pensar sobre el vostre futur.
Pel·lícula "Amanèixer"
Tinc que reconèixer que quan el mestre va dir que hauriem de veure a l’espaicinema una pel·lícula muda, la veritat no em feia molta gràcia.
Quan va arribar el dia de veure la pel·lícula, la veritat tenia poques ganes doncs eren les tres de la vesprada, a l’aula no aplegaven ni a deu persones i a més la pel·lícula era muda. Aleshores les meues expectatives front a la pel·lícula no eres molt positives.
Al principi de la pel·lícula vaig aplegar a donar unes cabesades, però a medida que anava pasant la pel·lícula em pareixia més interesant.
Jo crec que em cridar l’atenció la utilització de la música en ausencia de les veus, ja que jo em pensava que no hauria música durant tota la pel·lícula.
Una de les escenes que més gràcia em va fer va ser quant els enamorats, van passejant junts pel mig de la carretera tan feliços que no se n’adonen de que estan montant un embut de tràfic.
En aquesta escena es pot observar que es molt antiga la pel·lícula doncs les imatges dels automòvils aparèixen com apegades a la imatge dels protagonistas.
Encara que es una pel·lícula molt antiga i no entra dins dels meus gusts filmics, pense que al fer ús d’instrument de música tan reals fa que la pel·lícula es faja menys aburrida. He de dir que l’argument és bastant escàs i transcórre molt llent però això pot ser també per l’època de quan es va grabar, ja que fa un grapat d’anys que es va fer.
Quan va arribar el dia de veure la pel·lícula, la veritat tenia poques ganes doncs eren les tres de la vesprada, a l’aula no aplegaven ni a deu persones i a més la pel·lícula era muda. Aleshores les meues expectatives front a la pel·lícula no eres molt positives.
Al principi de la pel·lícula vaig aplegar a donar unes cabesades, però a medida que anava pasant la pel·lícula em pareixia més interesant.
Jo crec que em cridar l’atenció la utilització de la música en ausencia de les veus, ja que jo em pensava que no hauria música durant tota la pel·lícula.
Una de les escenes que més gràcia em va fer va ser quant els enamorats, van passejant junts pel mig de la carretera tan feliços que no se n’adonen de que estan montant un embut de tràfic.
En aquesta escena es pot observar que es molt antiga la pel·lícula doncs les imatges dels automòvils aparèixen com apegades a la imatge dels protagonistas.
Encara que es una pel·lícula molt antiga i no entra dins dels meus gusts filmics, pense que al fer ús d’instrument de música tan reals fa que la pel·lícula es faja menys aburrida. He de dir que l’argument és bastant escàs i transcórre molt llent però això pot ser també per l’època de quan es va grabar, ja que fa un grapat d’anys que es va fer.
jueves, 15 de enero de 2009
Pròleg a "El Quadern Daurat"
Tras llegir-me diferent assaigs penjats al aula virtual, m’apeteix fer un comentari sobre l’assaig del Pròleg a “El Quadern Daurat” de Doris Lessing.
Aquest assaig es caracteritza per ser un fracment curt, en el qual l’autor trata de donar la seua opinió sobre la llectura de llibres. Diu que quan lliges un llibre ha de ser perque t’agrada o t’interesa el tema que tracta i no per obligació o imposició.
Jo em sent molt identificada amb aquest assaig per la meua experiència durant l’escolaritat a primària, que a continuació vos contaré…
Des de xicoteta, en primària com es normal demanaven llegir bastants llibres de llectura. Aquestos llibres de llectura que demanaven tenien un determinat títol i editorial, és a dir, que no et deixàven elegir segons els teus interessos.
Si aquesta situació pasa una vegada o dues no passa res, però aquesta situació em va ocòrrer en tota la escolarització de primària, aleshores el que pot portar aquesta situació es que el xiquet acabe odiant la llectura, que es el que em va passar a mi.
Quan vaig arrivar a la ESO no m’agradaba res possar-me a llegir un llibre de llectura, més que no m’agradava no m‘apeteixia possar-me a llegir ningun tipus de llibre no li trobava sentit.
Però una professora de llengua que vaig tindre cap al final de la ESO ens va demanar que teniem que llegir un llibre per a cada avaluació sense dir-nos que tipus de llibre llegir, … i pense que des d’aquell moment vaig vore la llectura des d’altre punt de vista . És a dir, llegir el que m’agradava, per a evadir-me de l’entorn, per a disfrutar, per a relajar-me,…etc. i no des d’un punt de vista d’imposició i obligació.
El que puc obtindre personalment d’aquesta reflexió i com a futura mestra que vull ser, és que hi ha que deixar llibertat als xiquets tant a la elecció de llibres, com a l’hora de fer redaccions, poemes, etc…
El mestre ha d’ajudar i orientar al alumne donant-li unes referències, unes pautes, una llista de llibres o simplement que l’alumne llisca els llibres que ell vol.
Está clar que de xiquet no saps el que pot ser bo o roïn però per això estan les mestres per a orienta-los i ajudar-los i no per a imposar-li coses.
sábado, 10 de enero de 2009
American Histoy X
Acabe de veure American History X......
En quant a la tècnica d'aquest film, és un pel.lícula que m'ha cridat molt l'atenció per els successius flashback que fan durant tota la pel.lícula, a mès aquest va acompanyat de canvis de color, és a dir, quan recorda el passat és de color blanc i negre, mentres que quan està en l'actualitat es a color. Aquest és un recurs que solen utilitzar molts director ja que ajuda a l'espectador a seguir el fil de la història.
Deixant un poquet de banda els element tècnics del film, vull destacar una sèrie de escenes que m'han cridat molt l'atenció:
-Una de elles es quan el protagnista mata als dos joves que intenten robar-li el cotxe. En el moment que aplega la policia, mentres el protagonista està donant la volta amb les mans per a dalt, es pot observar la cara de satisfacció i de orgull que possa.
-Altra escena que m'ha impactat molt ha sigut quan estan dinant en casa amb el amic de la mare (jueu). És una escena molt forta i violenta ja que el protagonista agrede a la seua familia simplement per defendre les seues idees.
-La primèra escena on apareix el protagonista eixint de las rejas en que el policia l'insulta, És una situació en la que el protAgnista es veu des del punt de vista dels seus enemics(els negres). M'agradat per eixa situació, per a que es senta discriminat, maltractat, perseguit per les persones que ell mateix persegueix. Però també he de dir que l'actuació del policia tampoc és la correcta doncs està actuant igual que el protagonista pero des de l'altre bàndol.
En quant a la tècnica d'aquest film, és un pel.lícula que m'ha cridat molt l'atenció per els successius flashback que fan durant tota la pel.lícula, a mès aquest va acompanyat de canvis de color, és a dir, quan recorda el passat és de color blanc i negre, mentres que quan està en l'actualitat es a color. Aquest és un recurs que solen utilitzar molts director ja que ajuda a l'espectador a seguir el fil de la història.
Deixant un poquet de banda els element tècnics del film, vull destacar una sèrie de escenes que m'han cridat molt l'atenció:
-Una de elles es quan el protagnista mata als dos joves que intenten robar-li el cotxe. En el moment que aplega la policia, mentres el protagonista està donant la volta amb les mans per a dalt, es pot observar la cara de satisfacció i de orgull que possa.
-Altra escena que m'ha impactat molt ha sigut quan estan dinant en casa amb el amic de la mare (jueu). És una escena molt forta i violenta ja que el protagonista agrede a la seua familia simplement per defendre les seues idees.
-La primèra escena on apareix el protagonista eixint de las rejas en que el policia l'insulta, És una situació en la que el protAgnista es veu des del punt de vista dels seus enemics(els negres). M'agradat per eixa situació, per a que es senta discriminat, maltractat, perseguit per les persones que ell mateix persegueix. Però també he de dir que l'actuació del policia tampoc és la correcta doncs està actuant igual que el protagonista pero des de l'altre bàndol.
"Hi ha que fer-se les preguntes correctes"
Em quede amb aquesta frase de la pel.lícula doncs és quan el protagonista es dona realment comte de lo que ha fet i del que pensa.
Aquest frase dona molt que pensar ja que moltes vegades ens tanquem en unes idees fijes, i açò fa que no avancem i no pensem des d' altre punt de vista. Sempre ens fem preguntes de la manera que volem nosaltres per així autoconvencer-nos i realment el que fem es enganyar-nos a nosaltres mateixos.
"L'odi és un lastre"
També destaque aquesta frase , que la diu el germà en el treball que fa.
Aquesta frase em fa pensar que moltes vegades ens compliquem odiant moltes coses que fem o que fa la gent i realment el que estem fent és possar-nos altre problema a l'esquena. L'únic que conseguim així es preocupar-nos i no gaudir de la vida.
En conclusió la pel.lícula està molt bé, és molt interessant perquè tracta temes molt importants que donen lloc a reflexions personals. Pense que aquesta pel.lícula és un recurs que es pot utilitzar en l'escola ja que todavia existeix molta discriminació i racisme.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
